Compte,  no confonguem procrastinar amb ajornar, ja que han de donar-se més elements en la procrastinació.

Quan ajornes, acabes fent allò que has anat deixant.

Qui no ha procrastinat alguna vegada? Per exemple: Examen ultima hora, “ja vaig”, enfrontar-se a una tasca que està sota la nostra responsabilitat en el treball, el dilluns començo la dieta, demà em poso a estudiar, ja pagaré la factura, ja trencaré amb ella,  ja parlaré amb la meva mare, jugaré més temps amb el meu fill.

Quan es procrastina, es retarda recurrentment  i això produeix ansietat i preocupació.

Solem deixar de fer unes tasques per altres menys importants i més agradables.  Ens autoenganyem!!

Qualsevol excusa és bona abans que posar-se a fer el que toca.

Existeixen dos tipus de procrastinadors/es:

1. eventuals: no ho fan habitualment
2. crònics: ho fan de forma constant i reiterada en el temps

I podríem parlar de diferents estils:

1. Per evitació: Por al fracàs, perfeccionisme: S’evita posar-se a fer una tasca per por de no fer-la bé, evitar el judici dels altres o bé no complir amb el que s’espera d’aquesta persona (o de si mateixa). Ex. demà començo una dieta.
   Aquí també podríem incloure les persones que deixen per a última hora una tasca que no els agrada.
2. Com a motivació: Deixen el que han de fer per a l’últim moment amb la idea que finalment, rendiran més. Exemple: estudiar la nit abans de l’examen.
3. Indecisió: Davant una tasca, es dubta de com abordar-la i un es perd pensant en com es podria fer.

Què podem fer?

1. Veure què problema hi ha darrere, és a dir, perquè es procrastina.
2. Treballar la gestió del temps:
   • Poder distingir entre tasques urgents, prioritàries, importants, necessàries, que es poden delegar, es poden ajornar 24 hores.
   • Tallar les distraccions i els lladres de temps (mals hàbits que t’allunyen de centrar-te en la teva tasca, per exemple, interrupcions, imprevists, correu, telèfon).
   • Començar pel més difícil.
   • Dividir la tasca en microtasques.
   • Premiar-te!
   • Veure si treballem o estem més inspirats al matí o a la tarda

Referències per llegir:

Steel, P. (2017) Procrastinación. Barcelona: *Random *House.

Chiale, G., Husmann, G. (2017). Procrastrinación: l’acte de postergar-se en la vida. Argentina: Nou Extrems.

La entrada Procrastinar se publicó primero en Maite Duran.

El temps ni és ràpid ni és lent, és el que és, és la nostra interpretació del temps el que fa que ho vegem i interpretem d’una forma o una altra.

En veritat, no tenim un problema de gestió de temps, sinó que tenim un problema sobre com ens gestionem a nosaltres mateixos, de com invertim les hores.

El dia té les hores que té i cal tenir en compte, que hem de descansar, tant a nivell físic com a psíquic.

Què passa? Que com som molt exigents amb nosaltres mateixos, ho volem tot i volem arribar a tot: treball, fer esport, ocupar-nos de la casa, anar a la compra, els fills… I pretenem fer-ho tot i fer-ho perfecte.

Això causa molta ansietat perquè si intentem fer-ho tot, no arribem bé a res. No sé pot estar amb la teva família i córrer per fer-ho tot; no pots anar al gimnàs corrent, fer la classe i sortir corrent; quedar per sopar i arribar corrent.  No solament no  té sentit sinó que a més no ho gaudeixes.

Cal ser conscient que on no s’arriba, no s’arriba, no ho podem abastar tot.

Després tenim els lladres de temps, que són aquells factors que ens impedeixen aprofitar el temps del que disposem, que ens causen una interrupció, per exemple, estar treballant en un document i que et vagin sortint en pantalla nous correus; el whatsaspp.

Recomanacions

En el cas de gestió personal:

• aprendre a organitzar-se, realment, que haig de fer avui?
• veure que és urgent i que pot esperar, planificar,
• o ser tan exigent i voler abastar-ho tot.

Per exemple, pot ajudar a la nit, planificar el dia següent, agrupar tasques similars (ex. Comprar el pa, el super, anar a la tintoreria sempre que estigui tot volta).

• saber dir no: de vegades ens demanen coses i ens costa dir que no per el “que pensessin”, “no puc fer-ho”, quan l’únic que sofreix les conseqüències si no arriba, és un mateix.
• La televisió, fer zàping.
• Internet… blogs, xarxes socials…
• què em poso? Deixar la roba preparada el dia anterior. Desdejuni o taula muntada.

En el cas del treball:

• definir objectius i tasques clau del dia, de la setmana, del mes.
• muntar una escala de prioritats (es pot delegar, pot esperar 48 h, és necessari, és important, és urgent?)
• aprendre a delegar,
• tallar les interrupcions quan es realitza una tasca: una trucada, correu, algú que vulgues alguna cosa, desconnectar el mòbil per concentrar-se si s’està realitzant una tasca que requereix concentració, xarxes socials, whatsapp.
• Ordre en les reunions: cada quant són realment necessàries, no allargar-les, que tractin realment els assumptes que importen.
• Evitar la multitasca: saltar d’un lloc a un altre; acabar una cosa i després a per una altra.
• Organitzar-se: amb carpetes, subcarpetes, alarmes.

Referències per llegir:

Ballenato, G. (2014). Gestió del temps. A la recerca de la eficàcia. Barcelona: Piràmide.

Davidson, J.P. (2000). La gestió del temps. Barcelona: Pearson Educació

La entrada Gestió del temps se publicó primero en Maite Duran.

Si anem a l’origen del concepte “culpa”, veiem que està mediatitzada per factors socials, culturals, religiosos, familiars i personals; no oblidem que provenim d’una tradició judaica-cristiana.

També podem buscar el seu origen en la infància: pensem en totes les normes que ens han imposat, les pautes de comportament, la qual cosa està ben i el que està malament.

Això ens crea una consciència que hem fallat, alguna cosa hem fet malament i aquesta experiència és PERSONAL. És un “atemptat” contra els nostres valors, el sentiment de culpabilitat es genera des de la nostra CONSCIÈNCIA, és INTERN. I podem mirar de REPARAR el que hem fet,

I aquí és quan sorgeix l’angoixa.

Si parlem de responsabilitat, parlem de proactivitat, ens mou, ens movem, prenem la iniciativa ja que som responsables del que fem, no fem, diem, no diem, actuem o no actuem.

Si som responsables, acceptem aquesta responsabilitat i conseqüentment, les conseqüències que es deriven d’això amb la qual cosa, eximim de “culpa” a l’altre, a l’entorn o a les circumstàncies.

Hi ha autors que comenten que la culpa seria un regulador emocional que ens connecta amb allò que està ben i el que està malament.  I que és necessari.

De vegades, la culpa connecta també amb la vergonya, que seria quan avaluem al nostre JO negativament.

Hi ha qui:

1. se sent culpable de tot el que passa
2. “tiren pilotes fora”, sempre són els altra
3. són les circumstàncies

Això no permet una bona adaptació i és fruit de:

1. pensaments rígids i polaritzats o
2. de la incapacitat d’assumir el fracàs o
3. els errors
4. fins i tot el perfeccionisme.

Però, Com podem enfrontar-nos  a aquest sentiment que ens immobilitza?

1. El perdó i la culpa van de la mà; hem d’aprendre a perdonar, demanar perdó, perdonar-nos i reparar
2. Baixa el grau d’autoexigència.
3. Culpa improductiva (exemple: mares treballadores amb fills a la llar d’infants o amb els seus pares, la qual cosa els genera, sentiment de culpabilitat → repartir responsabilitats, revisar el “com es cuida”. Reconèixer les emocions que hi ha darrere (empipament, ràbia…)
4. Ser més flexibles i veure els aspectes positius i negatius de la situació i veure que no tot està ben o malament, sinó que existeixen matisos.
5. De vegades ens sentim culpables per fets sobre els quals no tenim control. En aquest cas, per a què et culpes?
6. Sortir del passat, ja que la culpa ens ancora allí. Observar si la culpa que sentim és una herència rebuda, heretada (“jo que he fet tant per tu”, “ens hem sacrificat per donar-te uns estudis”…)
7. Aprendre a gestionar els conflictes.
8. què puc canviar? La meva actitud?

I gestionar més des de la responsabilitat.

Referències per consultar: 

Morgado, I. (2017) Emociones corrosivas. Barcelona: Ariel

La entrada Culpabilitat o responsabilitat se publicó primero en Maite Duran.

Ser cuidador és una acte d’amor i generositat però que porta, en la majoria dels casos, a un desgast tant físic com psicològic, podent arribar, fins i tot, a una situació mútua de dependència.

Cuidar és una tasca difícil ja que implica canvis en l’esfera personal, familiar, laboral, en la salut i en l’estat d’ànim.

Pregunto:

• Penseu que el vostre familiar us demana més ajuda de la qual necessita?
• Us sentiu realment estressats en intentar compatibilitzar la cura del familiar amb altres responsabilitats?
• S’ha vist afectada alguna àrea de la vostra vida?
• Penseu que hauríeu de fer més?

Si heu respost afirmativament a alguna o a totes les preguntes, haureu de cuidar-vos més.

De vegades, tendim a protegir en excés als nostres familiars, minvant la seva capacitat d’autonomia i minvant també la nostra energia.

Cuidar-se implica en aquests casos:

1. Gestionar tasques i temps: de vegades, alguna cosa tan fàcil com escriure sobre el paper que s’està fent dia a dia i veure si puc arribar a tot o bé estic per sobre dels meus límits; veure també el seu puc comptar amb algú; prioritzar).
2. Afrontar emocions i creences (aquelles que no ens ajuden ni ens faciliten el dia a dia): sentiment de culpa, reconèixer les nostres pròpies limitacions i el dret a estar enfadats o de mal humor; entendre que m’està passant). Anticipar ansietat sobre el que pugui passar; cal basar-se en el dia a dia. Els “I si…” no ens porten a cap costat.
3. Cuidar la salud física: com mengem, sortir a caminar, dedicar-nos un espai de temps a alguna cosa que ens sigui gratificant.
4. Buscar informació i recursos d’ajuda: a través d’Associacions, Creu Vermella, Imserso i altres entitats.

Per cuidar, cal cuidar-se primer.

Referencies:

• Córdoba, R. (2010). La brújula del cuidador. Ayuda para familiares y cuidadores. Barcelona: Plataforma.
• Prieto, V. (2013). La soledad del cuidador. Madrid: La esfera de los libros.
• Guíes de la Creu Roja.

La entrada Cuidar al cuidador se publicó primero en Maite Duran.

Te’n vas a dormir rebentat/rebentada i de sobte, t’adones que tens a la teva parella al teu costat, però ja estàs massa cansat/cansada com per proposar-li o incitar-li a alguna cosa.

A això, li anem sumar les discussions que es podrien evitar a causa del cansament, la falta de somni. I les poques ganes de discutir tenint en compte que estem creant un estil de ser pares nou en el qual estem posant en joc el que porta la meva parella i el que porto jo “en la meva motxilla”.

Sense tenir en compte que, com a mare o com a pare, tinc remordiments perquè treballo i arribo tard a casa i sembla que no em cuido prou dels meus fills/filles.

Vist aquest quadre, ens trobem amb que, deixem de cuidar-nos i deixem de cuidar a la nostra parella.

El gran repte de les parelles és sobreviure a aquest període (i a d’altres moments, però el que ens ocupa és aquest) i enfortir la parella.

Per a això, unes idees:

• Cal intentar posar-se en el lloc de l’altre: escoltar-li i entendre com està.
• No permetis que un dels dos se senti exclòs dins de la família creada.
• Expressar-se: la meva parella no és “endevina” ni “telèpata”, amb la qual cosa, explica-li el que et passa pel cap o com et sents.
• Deixar refredar les discussions ja que en calent, no es resol res i en canvi es perd molt.
• Triar un dia a la setmana i crear la rutina de sortir a fer un cafè, a sopar, a menjar amb la teva parella amb la consigna de “no parlar ni dels nens ni de casa”.
• Sorprèn a la teva parella (imaginació al poder!!).
• Cuida’t tu: si tu et cuides, seguiràs veient-te atractiu/atractiva i això ho transmetràs a la teva parella.

[gdlr_divider type=”solid” size=”50%” ]

Foto: Bill Wilson. Creative Commons

La entrada Ser pares i ser parella… Complicat però no impossible! se publicó primero en Maite Duran.

Les emocions ens desborden, ens confonen, ens bloquegen, no ens permeten pensar en calma. I al mateix temps, ens estan donant una informació valuosa:és un senyal, ens mou a l’acció, avalua com ens van les coses.

Racionalment, podem discutir qualsevol cosa, estiguem o no d’acord, però si tu es SENTS malament, és que et sents malament i això és indiscutible: les emocions se senten.

La meva generació -per no parlar de les que m’antecedeixen- ha estat castrada emocionalment ja que hem crescut amb missatges del tipus: “els nens no ploren”, “no és correcte mostrar el que sents en públic”, “ningú ha de veure’t plorar”; “plorar és de febles”, “no ploris” per posar alguns exemples recollits des del meu treball en la consulta.

Per sort, des de fa uns anys, a les escoles s’està fent amb els nostres fills i filles, el treball amb emocions, perquè s’han adonat de l’important que és que creixin aprenent a gestionar-les.

Una gran part del treball que m’ocupa amb els meus pacients o clients (m’agrada el nom de pacients, no perquè estan malalts, que no ho estan, sinó perquè per enfrontar-se a un procés de canvi, és necessari tenir PACIÈNCIA), és el que coneguin i reconeguin les seves emocions i aprenguin a gestionar-les., és que coneguin i reconeguin les seves emocions i aprenguin a gestionar-les.

Si anem més enllà estem parlant d’intel·ligència emocional, que no seria més que una HABILITAT -i per tant, es pot aprendre.

Entenem per intel•ligència emocional aquell conjunt d’habilitats dividides en dues àrees (intel•ligència intrapersonal + intel•ligència interpersonal) que ens permeten conèixer i reconèixer el que sentim, regular-ho i motivar-nos, així com poder empatitzar , engegar i manejar habilitats socials (lideratge, eficàcia, persuadir, dirigir, negociar, resoldre, dir no). Recordem que aquest terme IE ho va popularitzar Daniel Goleman (1995) previ estudis de Salovey i Mayer (1989) Greenspan, (1989), Payne (1983), Beldoch (1964) i Leuner (1966).

Però, abans de començar a gestionar les nostres emocions i aprendre habilitats, cal reconèixer-les.

T’animes a començar?

M’agrada molt l’exemple d’exercici que per començar proposa Greenberg (2000) (pel meu un dels millors treballant amb emocions) i que sintetitzo a continuació:

1. Quina emoció estàs sentint? Busca paraules referides a emocions per ampliar.
2. Quina emoció és la que més et dura? Quant temps?
3. Hi ha sensacions corporals que acompanyin a aquesta emoció?
4. Quins pensaments vénen a la teva ment?
5. Fas alguna cosa o vols expressar alguna cosa?
6. Què produeix aquesta emoció?
7. Quina informació t’està donant?
8. Intenta donar-li sentit al que estàs sentint.

[gdlr_toggle_box style=”style-1″ ]
[gdlr_tab title=”Referencias” active=”no”]

Referencies:

Beldoch, M. (1964), Sensitivity to expression of emotional meaning in three modes of communication, in J. R. Davitz et al., The Communication of Emotional Meaning, McGraw-Hill, pp. 31-42

Goleman, Daniel (1996). Inteligencia emocional (4a ed. edición). Barcelona: Kairos.

Greenberg, L. (2000). Emociones: una guía interna. Bilbao: Desclée De Brouwer.

Leuner, B. (1966). Emotional intelligence and emancipation. Praxis der Kinderpsychologie und Kinderpsychiatrie, 15, 193-203.

Payne, W.L. (1983/1986). A study of emotion: developing emotional intelligence; self integration; relating to fear, pain and desire. Dissertation Abstracts International, 47, p. 203A (University microfilms No. AAC 8605928)

Salovey, P., & Mayer, J.D. (1989). Emotional intelligence. Imagination, Cognition, and Personality,9, (3), pp185-211.

[/gdlr_tab]
[gdlr_tab title=”Recomendaciones”]

Recomendaciones:

 Greenberg, L. (2000). Emociones: una guía interna. Bilbao: Desclée De Brouwer.

 Greenberg, L. & Paivio, Sandra, C. (1999). Trabajar con las emociones en psicoterapia. Barcelona: Paidós.

Lazarus, R. S. (2000). Pasión y razón. La comprensión de nuestras emociones. Barcelona: Paidós.

[/gdlr_tab]
[/gdlr_toggle_box]

[gdlr_divider type=”solid” size=”50%” ]

Foto: tuckett (Flickr). Creative Commons.

La entrada Aquestes coses anomenades… EMOCIONS se publicó primero en Maite Duran.